|
Vivim
en un món de canvis accelerats: en poc més de mig segle, en el nostre país
molta gent d’una sola generació ha passat d’una societat
premoderna a l’actual postindustrial.
Aquests canvis han sobrevingut de la mà d’un seguit de
fenòmens a escala mundial (la dita mundialització):
les noves tecnologies, especialment en el camp de la informació;
el capitalisme neoliberal, l’abast i l’enorme poder dels
mitjans de comunicació; l’aculturació i l’homogeneització
cultural; l’accés de las masses a l’educació, al mercat i
al consum; l’aplicació de les ciències socials
(l’economia, la sociologia, la psicologia, especialment) en
tots els camps de l’activitat humana; els desequilibris
socio-econòmics, amb l’empobriment i migració de grans
masses humanes i noves formes d’exclusió social en el primer
món, així com la sobreexplotació del medi natural.
Donada aquesta dinàmica, podem constatar la important incidència
que té sobre les persones, estudiada per coneguts especialistes
en la matèria.
L’efecte directe
és la percepció de la
manca de temps: vivim en una cultura de la hipervelocitat,
on la tecnologia s’aboca a l’estalvi del temps. Augmenta el
ritme i el flux de les activitats, imposant-se la dictadura del
“curt termini” i el “fer el mateix en menys temps”. No
hi ha temps suficient per a l’assimilació i la reflexió,
quan ja s’està canviant a una altra cosa. Això suposa una
pressió i un esforç permanents d’adaptació a les noves exigències,
especialment en el camp dels canvis tecnològics.
L’efecte
sobre les persones és l'estrès
crònic. La manca de descans, la fatiga psíquica i els
trastorns del son, amb el conseqüent augment del consum de
psicofàrmacs ansiolítics i antidepressius, van associats. Això
es fa palès especialment en el món del treball, on un terç
dels treballadors percep la seva feina com estressant (a
destacar la síndrome “d’estar cremat”, l’absentisme),
creant una despesa del 3% del P.I.B., i en les habituals
consultes sobre trastorns psicosomàtics, que representen entre
un 25% i un 40% de l’atenció
primària sanitària.
Associat
a l’efecte descrit, trobem a les persones submergides en una pluja
constant d’estímuls.
Els mitjans de comunicació amb la publicitat, en particular
la omnipresent TV, manipulen, creen necessitats i pressionen cap
al consum donant una falsa imatge, de “societat del somni de
l’opulència”, instal.lant-se la cultura del consumisme i de
la mercantilització per a tot.
També
assistim al debilitament de les institucions tradicionals, allà on les persones
trobaven les fonts de l’autoritat social, dels vincles
relacionals i de l’orientació en el seu recorregut vital: la
família, l’escola, l’església, les organitzacions polítiques
i del treball. Són molts els que no troben prou resposta, prou
refugi als canvis sobrevinguts, i la crisi de valors tradicionals ha dut a la incertesa i al vuit
existencials.
Ens
queda parlar de l’aïllament de l’individu: no tant físic, doncs en les grans
concentracions urbanes forma part d’una massa anònima, si no
més bé relacional i emocional. La perspectiva d’una millora
material i de recursos, ha dut a la gent a preocupar-se i
dedicar més temps i esforços al treball i al consum,
empobrint-se les seves relacions familiars, d’amistat, socials
i cíviques. Això està duent a un empobriment
del capital social i del teixit associatiu, basats en la
reciprocitat i en la confiança mútua, sent substituïts per un
individualisme consumista, basat en el model social de la
“satisfacció del jo”.
Val
la pena parar atenció a alguns àmbits
especialment sensibles als canvis exposats: el món de la família,
l’àmbit de la salut mental i el món del treball
postindustrial.
Sobre
el món del treball postindustrial ja n’hem parlat més amunt.
S’ha fet palesa l’arribada dels nous valors emergents:
-
el pragmatisme, la preeminència de l’eficàcia i dels
resultats econòmics, amb exigència sobre la persona total, en
front a la rutinització del taylorisme clàssic
-
sobrevaloració de la imatge i del prestigi
-
alta competitivitat i relativisme moral, “tot val”,
manca d’una ètica individual i empresarial
-
augment de la manipulació mental i emocional dels
treballadors, propiciant situacions d’abús (de tota mena de
riscos, estrès crònic, assetjament psicològic).
L’atur estructural i la precarietat tenen repercussió en
molts treballadors
com en les seves famílies: empobriment, inseguretat, ansietat,
desmoralització, empitjorament de la sinistralitat i de la
salut mental.
En resum, darrerament s’han produït importants avenços per a
la millora de la qualitat de vida, però associats a transformacions
generals i accelerades sobrevingudes sobre tots els àmbits
humans que, com contrapartida, han fet que les
persones siguin més vulnerables, la qual cosa està
representant un cost
personal i social enorme.
Daniel Rodrigo, psicòleg.
Febrer 2005
|
